15 August 2008
Seattle
This is the first time I arrived in the city center by the sea and it was so cool!! We could see the Space Needle and all the skyscrapers! I hardly believed I was in Seattle! Well, I hardly believe that I’m on holidays almost in the other side of the world! The capital of grunge and SuperSonnics was on my feet, although at the end turned to be likely more the capital of Starbucks and Microsoft…”viva” the consumerism!
In the afternoon we were quite tired so we rested in the hotel, where a quite unpolite Indian man, who Cecil managed so well (this girl is good in business!), attended us. In the evening, we walk to Pike Place Market, which was closed and ended up having dinner at the Pink Door (which literally had a pink door!). At night Cecilia arranged to meet with her classmates from high school to have some wines……jejejeje. Goodnight……hip!
Segon dia a Seattle! Després d’una rutina matinal, cap a Freemont (el barri dels artistes!) a veure cases flotants i un troll sota la highway ( aquest americans estan sonats!). Allí ens vam trobar “la Bella i la Bèstia”.
Davant del Freemont Market, com sempre mal aparcats, per treure una foto from the happy family waiting for the interurban…which never arrived!
Esperem 5 minuts per deixar passar els vaixells, en un pont llevadís. Després de preguntar a una freaky couple, arribem als locks and the salmon ladders. Vaya peazooooo salmones!!!! Núria descobreix el cicle de la vida i queda impressionada de veure com els salmons es sacrifiquen per perpetuar l’espècie.
Per arribar a Kerry Park ,seguim una canoa sobre d’un cotxe i un senyor la mar de divertit , que fa servir el seu dit index com a intermitent. Vistes panoràmiques del skyline des de Kerry Park, ohhhhhhhh! I un Italià, en Luca.
La Cecilia ens deixa per anar a conèixer els seus nebots (relative everywhere in the World!!). The underground tour, aquesta gent de qualsevol cosa en fan una atracció: Seattle fangòs, inundat de merda per no fer un sewage com déu mana i després d’un foc, recontrucció de la ciutat per sobre del nivell anterior.
Un salmonet per acabar el dia i un cambrer tímid o hyper educat?
Port Angeles - Olympic National Park
Al final vam poder sortir de l’illa de Vancouver i encarrilar rumb USA de nou. Vam passar de casetes victorianes ideals a cases prefabricades i botigues megasize! That’s US! Vagis on vagis sempre hi ha les mateixes cadenes de motels, de food (McDonalds, Burger King, Panda Express, etc), i els downtowns tenen en general poca gràcia. Al arribar a Port Angeles vam tenir una petita crisis grupal…estàvem buscant lodging a les 7p.m. un divendres a l’únic poble en km la rodona al costat d’un megaparc natural. Obviàment no hi havia vacancies, però a la last call… bingo!!! Una cancel·lació d’última hora i 4 queen’s bed lliures en un motel típic de pelis…ai,ai,ai….malgrat tenir un color sospitós la habitació era ideal! I ens va rebre una dona coreana encantadora que ens reglar un kit de supervivència rosa power: caramels, una barrita de cereals, unes pastilles de pain relieve, unes altres per l’estòmac, i tampax. Solucionada la nit, vam anar a visitar l’Olympic National Park!! Ens vam endinsar en un rainforest hiperespés i llavors vam començar a rodejar el Lake Crescent quan ens va entrar a totes una felicitat flower power contagiadora! Era com estar enmig de Jurassic Park, però enlloc de dinos ens vam creuar amb uns bambis molt sociables i tranquils! Teniem la distracció assegurada, però es va fer fosc aviat. Així que de nou al motel on vam convertir el lavabo en una cuina. Tots els motels tenen microones i nevera. Vam fer un menu de Broccoli, sopa prefabricada, pizzes, fruita picada I directes al llit!
Vancouver Island
L’endema a Victoria, capital de Vancouver Island.
Si!!! Visca Canada, l’ordre, el color verd, la dimensio I la bellesa!!! I cap a on va el nostre quinteto?? Pues se ponen el traje de pescanova y a visitar las ballenas ASESINAS!!!!! Nos montamos en una lancha que con un mordisquito de una de las orcas se convertiria en plastico naranja en medio del oceano pacifico… pero no! las pescanovas sobreviven despues de un trote a mar abierto a muchos km por hora, quedandose en ciertos momentos empapadas de agua salada, llena de nutrientes que no se encuentran en el Mediterraneo y van muy bien para el cutis (no vamos a decir que pasamos frio, claro!). La experiencia… superchula!!!! Vimos las orcas de cerca pero lo suficiente lejos para que no mordieran la lancha y despues de 3 horas llegamos sanas y salvas del gran peligro del oceano!! (para nuestros papas: tranquis, que ya paso todo).
DEspues de lo divertido que vivimos, un salmoncito y posteriormente Maria y yo encontramos la comunidad de hippies perfecta (los interesados, pueden consultarnos) que viven en casas flotantes. DEspues, paseamos por el centro y fuimos a parar al Nuevo Youth Hostel, donde Maria encontro el senyor Fernandu de la seua terra!!! Ole!!! Un Hurra pel senyor Fernandu!! Cenamos al lado de un Life Music y nos falta timpo para arrancarles las guitarras y ponernos a cantar Lluis Llach, Los Rodriguez y Ella Baila Sola. Obviamente, triunfamos, porque las catalanas, como San Miguel, alla on van triomfen. Cuando todavia nos estaban dedicando canciones de regee un sueno especialmente pesado se apodero de nosotras y nos fuimos a dormir!! (sin comentarios) Pero un hodor putrefucto a pies nos desvelo y una risa floja nos mantuvo varios minutos en el pasillo. Algunas teorias cuentan que en realidad eran algunas substancias alucinogenas disfrazadas de hodor a pies o a botas las que afectaron nuestro estado noctambulos. Otras dicen que simplemente fue el regee tenia elemento subliminales que adormcen. Nunca podermos desvelar este tipo de enigmas ya que no tenemos las indumentarias necesarias para realizar las investigaciones pertinentes.
Al dia siguiente, hip, hip, arriba… no tenemos sitio en el ferry para llegar a Por Angeles, en US, en el Olympic Park hasta… las 3h!! asi que vamos a desayunar durante horas, a conectarnos al internet debido a nuestra descomunicacion de dias enteros. Ahi es cuando nace la idea de CREAR UN BLOG para mantener comunicacion con nuestros mas cercanos!!! He aqui el origen de tod
El Cruce: Vancouver, British Colombia, Canada
Ahora que ya estamos las cinco componentes del viaje, empiezan nuestras aventuras conjuntas.
Todo empieza en el Taurus (que en realidad es una Van gigante de conducir) y en las ganas de conocer. Así que lo primero que hacemos es presentarnos e ir a Capilano y contemplar el maravilloso bridge que hizo hace muchos años (segun Amanda, la guia china de labios morados suuuuper agradable –ya veis, 160 anos…) un sinvergüenza para que su hijito pudiera jugar, así que cruzó un río y unió una zona invadida por los blancos a una totalmente salvaje, habitada por los nativos llamados
(attention al nombre!!!) the First Nation.
Así, nos adentramos a un mundo que antiguamente fue aún más salvaje: lleno de árboles maravillosamente gigantes y agua por doquier, y, obviamente lleno de vida.
Para hacer este ingreso al mundo mágico de lo desconocido tuvimos que pasar por un puente que bailaba, de 1m de ancho y muchos de largo (pero muchos de verdad!!!). En fin, que aquí empieza el reportaje fotografico de Cecilia y el de las demas.
La comida se soluciona con un sandwich hecho con los condimentos de la neverita (que porcierto en Las Vegas no la bautizamos… no por la sequia y la falta de agua de la zona, sino por la falta de nombre… pobrecita… por esto no refresca suficiente… en realidad es el hielo que se derrite demasiado deprisa).
Així… que després de Capilano ens dirigim al nostre hostal de “Jericho Beach”. La Maria, la Glòria i la Cecília van a comprar al SaveWay (si, com a bones catalanes ja tenim tarjeta de descompte… gege) i ens montem el gran sopar a les 23h!! Great! La gent de l’hostal (els iogurins que juguen al joc de la botella i que ens conviden a jugar amb ells) alucinen amb els nostres horaris. Ale! Choque cultural por acá!
Al dia següent ens llevem i ens costa un munt decidir què fer, on anar i com. Però al final ho fem. Agafem el Sea bus i ens plantem a un Market de l’altre part de Vancouver passejant I agafant pamfletos per fer. Si, més mexicans venent material bolivià i xinesos amb les millors receptes espanyoles I italianes que de fet vam estar a punt de comprar… ai… el consum de nou… és tan pesat aixo d’estar de vacances… ;=))
Després del mercat fem un gran tour perl centre, apreciant el GasTown amb el seu fundador Jack Gasty alias el pedorro i mirant les meravelles que conte aquesta zona. Despres, cotxe, el timo del Inushuk (que ens pensem que era una esculptura original dels natius I va I es una esculptura dels anys 60’s feta per un natiu…res a dir) vistes meravelloses del port, del Stanley Park , les platges, el bosc, els totems I els significats de cada part… I ara ve el mes emocionant…
Tenim 30 minuts per arrivar al ferry I encara ens trobem al ditxos Stanley Park que no trobem manera sortir. Despres que la harddriver Marion Jones rebi mil imputs de “esquerra”, “nooooo… a la esquerra”, “now stop! Stop! Stop!”, “I ara on vaig?? –silenci- “. Finalment, vam arribar a la direccio correcta, pero… en comptes d’agafar la HighWay (autopista) va I pillem la carretera mes llarga (si, mira, els paisatges eren mes agradables). Silenci dins el cotxe… tenim 10 minuts per arribar al Ferry I la majoria de les 5 creiem que ja hem perdut el ferry… La Nuria sempre vol destensionar inutilment l’ambient “que maques les casetes aquestes… -val, ja callo- pensa”, despres, es comenta “be, si no arribem no passa res, pero almenys intentem-ho” o “no arribem” o… “----silenci----“. Teoricament agafem una autopista en direccio contraria I la Mariona recorda que algu li va comentar a Barcelona que no hi ha forma humana de girar en una autopista Americana I resa “la ostia amb tomaquets!” (si… un insult prou divertit en moments de graaaan tensio!). Pero la providencia ens acompanya, senyors I senyores!! Pensem que podem arribar I arribem!!! (querer es poder…)
I… cap a dins del ferry!! Anem a mirar les estrelles a coberta del ferry (que ja es fosc) I a respirar una mica la ventolera que acaba per aturdir-nos, pero felicissimes de saber que “estamos a bordo”. I a les 23h arribem al poble amb el nom mes bonic (Nanaimo).
10 August 2008
“Todos los caminos conducen a Vancouver”
Camino Núria y Glòria
Tot va comencar un 23 de juliol a les 3.3 h del mati a l’aeroport de Barcelona. La Glòria i la Núria es dirigeixen sense dormir al que sera el futur punt de trobada: Portland.
12 dies don’t stop!! 12 dies i milers de mirades, visites, camins, persones, llocs, nacions, llengues… I tot passant per… Con el numero uno! Portland (ueee!!), con el numero 2!! Las Vegas (ueeee!!! Viva la noche, los vestidos cortos, tacones y los jeans) Con el numero 3!! Desert and melted shoes (a thousand of things), con el numero 4!! Williams (hats, the danger of cow boys and rodeo), con el numero 5!! Grand Canyon (the grandness of nature, the sweet Shuttle driver… Good morning Arizona!! The spiritual sister’s Núria and their freakies friends), con el numero 5!! Kingman, the never seen London bridge, and Dams, and then nothing, and nothing, and nothing… Con el numero 6!! Ehem… Outlet?? Well, just a little bit… Con el numero 7!!! LA!!!!! Valenta Glòria (condueix a LA i no es perd), la confusio de D I V, Joshua, to rest, a “simple” walk around Hollywood from a thousand miles far away, the rose: a present of a gardener, the security boys from… everywhere! Joshua again, and Santa Monica, Malibu, the third Ave., the singers in the street, Timmy and Martin, the cold and the smog, Downtown, the party and Joshua again, and the Jewish zone, and sweet Joshua and your picnic… and thanks Joshua. Bye Joshua, see you soon…
Con el numero 8!!! Després d’una party… aeroport!!! Portland again!!! Baralla de la nevera amb la Glòria (li feia mandra pujar a l’avio, a la nevera, es clar…)
Con el numero 9!!! Portland: siesta fins tard, centre, crazy people i el nostre restaurant preferit!! Happy hour in City Grill Portland al 30e pis de la Pink Tower. Corre, corre que te pillo… anem a veure una peli… pero!! Ai las! No hi ha mes Max (ferrocates), aixi que Robinson Crusoe des de la tele del Motel i… Welcome Marion!!!! Welcome to the best USA city!! Marion empana’t! Anem a buscar el cotxerito lere?? Un Ford Taurus!? Ups! Un pel just per a 5, no?? Ai mira… si s’han equivocat!! És un Taurus però del gros, no de marca…
Així que… good night Marion… Demà serà un altre dia…
Camino Marion
Hi everybody!!! Començar a fer les ameriques em va costar 22h de viatge i tot tipus de controls…els americans han acabat ben sonats amb la paranoia antiterrorista! Se’m va fer una mica estrany volar perseguint el sol, semblava que el dia mai s’acabés. Però de fet les 22 hores es van reduir a 12 en termes locals, així que a mitjanit del mateix dia arribava al Portland International Airport, on m’havia de trobar amb dues cares conegudes. Després de 9 dies de convivència jo patia per la relació entre la meva cousin i la Núria, ai,ai,ai……..però em va fer molta ilu trobar-les amb la rient sense parar, de fet semblaven a bit drunks..…prueba superada!!!! Jo vaig arribar feta pols amb lo cualo no m’enterava de nothing de nothing…Per tant vaig proposar anar a buscar el cotxe, què dic el Big Size Car (aquí TOT és exageradament gran), un Chevrolet Uplander que ens van donar per equivocació i moooolt grata sorpresa enlloc d’un Ford Taurus! Iuhú!!! L’aventura no podia començar millor!!! Vam dormir en un motel, primera integració en la cultura USA, i l’endemà matí corrents cap a Corvallis a fer paperwork que sinó Canadà es quedava en un somni! La meva primera impressió?? Estic al cul del món!!! Socorro!!! No té gens d’encant! Tot són casetes, el campus de la uni i 4 botigues que semblen descampats…Però el més surrealista és que les cases les deixen obertes 24h! Així que aprofitant les costums vaig entrar d’estrangis a casa d’una amiga a deixar maletes i enseguida van enfilar rumb Vancouver! Per fi estava de holidays!!!
Camino Maria
La meua arribada a Vancouver va ser un poc accidentada. Ja en New Brunswick vaig començar a tindre problemes amb la tarjeta de crèdit. Vaig haver d’anar pagant amb cash i vaig arribar a les 22h a Vancouver amb US$20. A la preocupació per si la targeta tampoc funcionava al hostel, es va sumar la desolació al vorer que el mobil americà que havia comprat la setmana abans per $13 no funcionava al Canadà, amb la qual cosa no tenia manera de contactar amb les xiquetes, que arribaven al dia següent a Vancouver... Amb els ànims pels peus, buscant el bus que em portés de l’aeroport al downtown, vaig caure a terra. Degué ser una caiguda prou graciosa de vorer, vaig caure de genolls i després pel pes de la motxilla men vaig anar de costat, com una torre lego...
Al final la targeta si va funcionar al hostel (encara no sé per què) i vaig descansar unes hores. Al matí següent vaig enviar-los un mail desesperat i li vaig deixar a Cecilia 3 missatges al contestador del mòbil, cada volta més desanimada... Després d'anar a donar una volta pel Gastown, vaig tornar al hostel i vaig veure que tenia una nota en recepció: "Passarem a buscar-te a les 3pm"
Ahhh! quina alegria trobar-les!!!
Camino Cecilia
Pues mi camino empezó cuando despuès de 3 años de no habernos visto y muy poca comunicación entre cada encuentro Marion me mandó un email diciendo que iba a estar haciendo investigaciones en Oregon por 4 meses. Dijo que iba a llegar un par de semanas antes para poder aprovechar y viajar un poco. Cuando me dijo las fechas que ella tenía pensado para el viaje, me di cuenta que ‘’¡Aja! Son los mismos días que tengo de vacaciones.’’ Y iba a visitar familia que tengo en Seattle, una ciudad que toma parte de la ruta propuesta. Entonces, en seguida decidí apuntarme al viaje ya que he tenido tantas ganas de conocer a Vancouver. Pues aprovechaba de que se había encarrilado las cosas para que pueda: 1) pasar más tiempo con Mariona para reconfirmar nuestra amistad; 2) conocer sitios por la ruta propuesta que nunca había visto; 3) hacer otro ‘road trip’ típico de la experiencia estadounidense; y 4) escapar de Chicago y recargar las pilas antes de que empieza otro año escolar enseñando y tomando clases del posgrado. Experiencias nuevas siempre me llenan el alma y la manera más rápido para tener nuevas experiencias es viajar. Además de todo ya tenía tantas ganas de subir un avión (o cualquier otro transporte) y viajar—he tenido el culo inquieto desde que se me frustró el viaje de ´Spring Break´ en marzo por estar enferma (¡quizás aún antes de marzo!). Estaba sufriendo y ¡no podía más! Cuando finalmente compré los billetes, no hice más que contar los días hasta el vuelo a Vancouver.
Después de semanas de emails y hablando por Skype para definir algunos detalles, llego la semana del viaje. Yo pasé el fin de semana antes del vuelo disfrutando del festival de la música, Lollapalooza y...¡¡¡la visita del Barça a Chicago!!! (Barça 5-Chivas de Guadalajara 2). Hice las maletas el lunes y el martes...TA DAAAAA! A viajar! Vancouver, here I come!
Cecilia’s Path
Well, my road to Vancouver began when, after not seeing each other for 3 years and very little communication between encounters, Marion sent me an email saying that she was going to be doing research in Oregon for 4 months. She said she’d be arriving a couple of weeks before she had to start working so she could travel. When she told me the dates she’d be traveling, I realized, “Aha! Those are the same vacation days I have.” I had already been thinking about visiting family in Seattle, one of the cities on the proposed route. Well, then, I quickly decided to join the journey especially since I’d been wanting to go Vancouver for a while. So I took advantage of the fact that things were working out so I could: 1) spend more time with Mariona to resolidify our friendship; 2) visit places on the proposed route that I had never seen before; 3) take another road trip that’s so much part of the American experience; and 4) get out of Chicago and recharge my batteries before another school year begins both teaching and taking graduate classes. New experiences have always enriched my soul and the fastest way to get my fix is by traveling. Besides, I was already itching to get on an airplane (or whatever kind of transportation) and just travel—I’ve had itchy feet since I had to cancel my Spring Break trip because I was sick (maybe even before that!). I was suffering—darned wanderlust--and I couldn’t take it anymore! So when I finally bought the plane tickets, all I did was count down the days til the day of my flight to Vancouver.
After weeks of emails and conversations on Skype to finalize details, the week of the trip arrived. I spent the weekend before my flight enjoying the music festival, Lollapalooza, in Chicago and...FC Barcelona in Chicago!!! (Barça 5-Chivas de Guadalajara 2). I packed on Monday and on Tuesday…WOOHOO! On the road! Vancouver, here I come!
Subscribe to:
Posts (Atom)
